El 6 de desembre de 1978 es va referendar la constitució espanyola. Els resultats de la votació foren favorables a la norma constitucional proposada. Ara bé, el camí que portà a la seva elaboració i les condicions en què se celebrà aquell referèndum són, com a mínim, qüestionables, ja que la transició postfranquista, lluny de ser modèlica i pacífica, estigué marcada pel xantatge dels escenaris de violència política extrema (460 morts entre 1975 i 1980) i la constant amenaça de l’exèrcit.

Es van amnistiar els criminals de la dictadura; la judicatura i els cossos repressius del franquisme mai foren depurats; es consumà la imposició de la monarquia; es va negar el dret d'autodeterminació i es van criminalitzar les opcions socialment transformadores (amb operacions repressives i d'intoxicació informativa). Tot això mai hauria succeït sense les renúncies de les cúpules polítiques i sindicals de les esquerres, que van optar per pactar amb el franquisme, apoltronar-se i desmobilitzar els sectors més dinàmics de la nostra societat (Assemblea de Catalunya, moviment veïnal, etc.).

La constitució espanyola no té cap valor ni respon a cap justícia social. L'estat espanyol està a la cua d'Europa en matèria de drets humans. Només cal recordar els centres d'internament d'immigrants, els maltractaments a les comissaries o els episodis més punyents del terrorisme d'estat. Es permet especular i destruir impunement amb el dret bàsic de l'habitatge. La constitució espanyola no dóna cap reconeixement a la llengua catalana. En el seu article 8 situa el xantatge de les forces armades com a guardians de la integritat territorial i de l'ordre constitucional; i imposa la nació espanyola i es nega el dret dels territoris a federar-se entre sí i a autodeterminar-se i esdevé una presó de nacions.

La constitució espanyola no respon a les necessitats ni a les inquietuds de la societat catalana. El futur passa pel dret de decidir dels pobles, el futur és l'autodeterminació.