El passat dissabte 27 de març tingué lloc l’acte de presentació de la CUP de Balaguer, amb la presència de Xavier Safont-Tria, regidor de la CUP de Mataró, Josep Anton Vilalta, regidor de la CUP de Torà i Pau Juvillà, de la CUP de Lleida i membre del secretariat nacional de la CUP, tot presentant l’acte, Jordi Casals, de la CUP de Balaguer.

Després d’una breu introducció per part d’en Jordi Casals, tot exposant les intencions de fer de la CUP de Balaguer una gran plataforma que englobi a tota la ciutadania que vulgui treballar per fer de Balaguer una ciutat oberta i participativa, des d’una visió eminentment social i transformadora, intervingué, Pau Juvillà, que feu un repàs dels objectius de la CUP a nivell nacional i social, així com posà èmfasi en la necessitat d’obrir la CUP a tota la població per tal de bastir una veritable xarxa ciutadana en defensa i control dels interessos públics, i que aquesta hauria d’anar molt mes enllà del propi govern de la ciutat i no enquistar-se com fan la resta de partits polítics en la gestió clientelista dels recursos dels que disposen.

Tot seguit, prengué la paraula, en Josep Anton Vilalta, que exposà la visió que te la CUP, alhora d’intentar transformar les ciutats allà on te presència, exemplificant el creixement de la CUP a nivell nacional, gràcies a la voluntat que te tot el poble de canviar la manera de fer política, “hem de ser partícips hi alhora conseqüents amb el que els nostres pobles necessiten, no ens podem quedar a casa veient com els polítics que ens governen fan malbé les ciutats i menystenen el seu teixit associatiu i cultural, cal ser-hi” Vilalta digué.

Ja en el tram final de l’acte, intervingué en Xavier Safont-Tria, que explicà la seva experiència com a regidor de Mataró, que malgrat ser una població molt mes gran en número d’habitants que Balaguer, la gestió de la qual no deixa de ser molt semblant, essent molt poc transparent, i amb un govern suposadament d’esquerres, fent polítiques excloents i de dretes. 

Safont parlà de la necessitat d’implicar tots els sectors de la població en la transformació municipal, ja que són les associacions i el seu dinamisme el que realment pot transformar les ciutats i la CUP, ha de ser l’altaveu dels mes necessitats, la paraula d’aquells que tenen coses a dir, a mes de tenir les mans lliures per opinar i decidir, sense renunciar a res del que es vulgui plantejar, ja que l’interès dels i les membres de la CUP, és el poble, hi en aquest cas ha de ser Balaguer i no la política com a mitjà de vida, que és el que ha sigut per als que fins ara han governat la ciutat.

El proper dissabte 27 de febrer a les 19:00, l’assemblea de la CUP de Balaguer farà un acte de presentació a la sala d’actes de l’Ajuntament de Balaguer a les set del vespre. Hi participaran en Xavier Safont-Tria (regidor de Mataró), en Josep Anton Vilalta (regidor de Torà) i en Pau Juvillà (membre del secretariat Nacional).

Us hi esperem a tots i totes.

El fet de realitzar consultes, hauria de ser un fet democràtic i quotidià en la nostra societat, el poble se l’hauria de consultar sobre tots els temes que els afecten directament i les decisions que es prenen haurien d’estar en consens amb el que els ciutadans opinen a les urnes. Malauradament, les carències democràtiques de l’estat del que formem part fan que no es puguin convocar consultes amb caràcter vinculant conculcant i banalitzant els drets més fonamentals del poble.

Recentment ha sortit una macroenquesta encarregada per la UOC, on un 83% dels enquestats opina que Catalunya te el dret a decidir lliurement el que vulgui ser, i on un 50,3% dels participants afirmaven que hi votarien afirmativament. Sovint es vol distorsionar aquesta realitat amb demagògia política, i és normal que el poble, majoritàriament a favor de l’autodeterminació i amb un suport tant ampli a la independència, cerqui superar les mancances democràtiques de l’estat; i essent aquest l’origen de les consultes que s’estan convocant arreu del país.

El fet de voler decidir o no la independència del nostre país, en cap moment es contraposa amb les necessitats de la classe treballadora dels Països Catalans, ja que com a treballadores i treballadors d’un poble oprimit, tenim ben presents, tan la lluita nacional com la social, les dues formen part de la mateixa reivindicació i sense l’una no té sentit l’altra, voler separar les dues lluites es una bona estratègia de les classes dominants per seguir controlant i decidint per nosaltres.

El 6 de desembre de 1978 es va referendar la constitució espanyola. Els resultats de la votació foren favorables a la norma constitucional proposada. Ara bé, el camí que portà a la seva elaboració i les condicions en què se celebrà aquell referèndum són, com a mínim, qüestionables, ja que la transició postfranquista, lluny de ser modèlica i pacífica, estigué marcada pel xantatge dels escenaris de violència política extrema (460 morts entre 1975 i 1980) i la constant amenaça de l’exèrcit.

Es van amnistiar els criminals de la dictadura; la judicatura i els cossos repressius del franquisme mai foren depurats; es consumà la imposició de la monarquia; es va negar el dret d'autodeterminació i es van criminalitzar les opcions socialment transformadores (amb operacions repressives i d'intoxicació informativa). Tot això mai hauria succeït sense les renúncies de les cúpules polítiques i sindicals de les esquerres, que van optar per pactar amb el franquisme, apoltronar-se i desmobilitzar els sectors més dinàmics de la nostra societat (Assemblea de Catalunya, moviment veïnal, etc.).

La constitució espanyola no té cap valor ni respon a cap justícia social. L'estat espanyol està a la cua d'Europa en matèria de drets humans. Només cal recordar els centres d'internament d'immigrants, els maltractaments a les comissaries o els episodis més punyents del terrorisme d'estat. Es permet especular i destruir impunement amb el dret bàsic de l'habitatge. La constitució espanyola no dóna cap reconeixement a la llengua catalana. En el seu article 8 situa el xantatge de les forces armades com a guardians de la integritat territorial i de l'ordre constitucional; i imposa la nació espanyola i es nega el dret dels territoris a federar-se entre sí i a autodeterminar-se i esdevé una presó de nacions.

La constitució espanyola no respon a les necessitats ni a les inquietuds de la societat catalana. El futur passa pel dret de decidir dels pobles, el futur és l'autodeterminació.